Sector públic: Residencialització o acompanyament a la vellessa?

Per febrer 26, 2018 Notícies Sense comentaris
FIBS

ARTICLE

Per Josep M. Puig i PuigdomènechVicepresident de la FIBS

La Fundació Família i Benestar Social (FIBS) vam assistir el passat 12 de febrer, a la sessió de debat “Respostes d’acompanyament a la fragilitat i la dependència de les persones grans: llocs alternatius per viure la vellesa avançada”.    La psicòloga experta en envelliment actiu, la Dra. Mercè Pérez Salanova, coordinadora del Grup de Treball d’Envelliment del Consell Municipal de Benestar Social va ser l’encarregada de presentar i moderar aquesta jornada organitzada pel Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona, que va comptar amb la conferència de la prestigiosa sociòloga francesa, la Dra. Cécile Rosenfelder.  Aquest espai de trobada va servir per fer un repàs al panorama actual i presentar les alternatives més innovadores per a l’atenció a l’envelliment a Europa, especialment dutes a terme en aquelles societats que destaquen en polítiques de benestar.

Cal destacar l’interessant debat  sobre  la residencialització de la gent gran. En aquest sentit es va aportar un seguit de dades i arguments a favor d’una residencialització només de persones amb elevat grau de dependència o que no disposin d’un entorn que les pugui acompanyar.  El  propi domicili, l’àmbit quotidià i vital recuperen -si és que l’havien perdut- el principal atractiu en el cas  de la persona que envelleix. Aquest atractiu, aquest enllaç dia a dia amb el seu entorn en llibertat serà allò que el mantindrà  capaç i amb ganes per exercir les activitats de la vida diària autònomament (AVD). 

És evident que no hi ha fórmules màgiques per aconseguir canviar de la nit al dia la complexitat de les coses. I l’atenció a la gent gran n’és una  de gran complexitat. Sobretot perquè cada vegada s’allarga més aquest període vital de les persones que així esdevenim cada cop més fràgils i dependents. Envellir dignament, emperò, és l’objectiu. I per això, a les societats que porten anys en l’aconseguiment d’aquest objectiu, ha estat i és necessari posar-hi molta iniciativa i creativitat de veïns, voluntaris, i professionals, amb recursos privats i públics per poder dur a terme aquest procés d’acompanyament de les persones grans més vulnerables. 

Allargar tant com es pugui la residència a la llar pròpia, modulant el servei comunitari, inclòs el sanitari, en funció de la fragilitat progressiva; crear llars autònomes i autogestionades per una convivència compartida, amb serveis suportats i compartits; pisos tutelats (per un ens públic o privat) i compartits per vides autònomes, encara que potser fràgils; aquestes i altres solucions són el futur i l’alternativa a una residencialització en fases prematures, a càrrec del pressupost públic . La persona i la societat hi guanyen. També i no és pas menor l’estalvi econòmic que  representa. També i tampoc no és pas menor, la creació de molts llocs de treball en les etapes professionalitzades.

L’autonomia de les persones en fase d’envelliment i l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), pels qui n’hauran de tenir la cura i tutela, són l’alternativa de present i futura a una residencialització desarrelada i desvinculada de l’entorn natural.

Aquesta és la tasca i el compromís social del treball en xarxa, per teixir un model on les entitats, les institucions i l’entorn, de forma organitzada però flexible, desenvolupin  les condicions necessàries per oferir un acompanyament eficaç i si cal, professional per atendre aquells aspectes de més elevada responsabilitat sociosanitària, la qual, arribat el seu moment, haurà d’aconsellar o directament actuar (si es tracta de persona sola) quan la dependència entra en les seves fases més severes.

Com es pot deduir fàcilment, el que anomenem “l’entorn”, hi juga aquí un paper fonamental. La família, els amics, els veïns, el personal dels serveis sociosanitaris, professionals de farmàcia, policia de barri, tot un engranatge comunitari amb un objectiu essencial, mantenir les condicions que permeten i afavoreixen l’autonomia i empoderament de la persona que arriba a la fase d’un envelliment, ja sigui prematur o tardà. Oi més, si es tracta d’una persona que viu sola.

Des de la FIBS ja fa uns quants anys que estem treballant amb  criteris d’atenció centrada a la persona, i preveient que aquest és l’únic camí de futur i que aquestes són les necessitats del present, hem destinat recursos per habilitar tres habitatges per  a residents usuaris i beneficiaris de la tutela de la veïna Llar La Mercè, una entitat totalment integrada en el Gòtic de Barcelona fent una tasca de prevenció i acompanyament de les persones grans en situació de vulnerabilitat. Aquesta actuació, innovadora i avançada és una “primera pedra” del que vol esdevenir un sòlid  projecte de futur que a la vegada renova el compromís social amb el que la FIBS va néixer ara fa 30 anys.